Volar alt i lluny
Espanya, juntament amb Romania, és el darrer exponent de centralisme aeroportuari d’Europa. Ni London-Heathrow ni Frankfurt ni Milà-Malpensa ni París-Orly ni tants i tants altres grans aeroports del món depenen d’un ens centralitzat, com AENA pensat per afermar-se en un centralisme que beneficia l’Aeroport de Barajas com a principal i únic hub de l’Estat.
Utilitzant el sistema de caixa única i monopolitzant la política comercial, sempre ha mirat amb recel i suspicàcia les potencialitats de l’Aeroport del Prat i hi ha invertit només en la mesura que li permetés redirigir i concentrar trànsit a Madrid-Barajas. L’economia i la societat catalana no podem permetre’ns el luxe asiàtic de consentir un model de planificació i gestió basat en un seguit de cops de colze directes a la línea de flotació del futur del país. Tenim l’aeroport que li ha convingut a Espanya i a la seva capital, i hem d’aconseguir l’aeroport que més li convingui a Catalunya i a la seva gent.
Molt pocs països tenen al mateix espai, com nosaltres, un port internacional de mercaderies i passatgers, un aeroport, una Zona Franca i una Fira d’abast internacional, així com la possibilitat de connectar-ho tot per via ferroviària. Es tan important aquesta concentració de potencialitats que ciutats com Tòquio o Hong-Kong l’han provocada amb milionàries inversions, construint illes artificials o grans espais guanyats al mar.
No podem acceptar cap model de gestió que no sigui individualitzat i des del territori, on tingui la veu determinant sobre les decisions importants, inclòs el model de gestió. I determinant significa per a nosaltres, majoritari. Una veu catalana i pública, sense renunciar a un model consorciat amb el sector privat del país, que hauríem de poder decidir des d'aquí.
El nou model de gestió proposat pel Ministeri de Foment sembla més pensat per eixugar l’enorme dèficit d’AENA per la via de la privatització parcial, que no pas per millorar la gestió del sistema aeroportuari. Si fos així el nostre aeroport hauria contribuït doblement a finançar AENA, com a contribuent net al sistema durant molts anys i a través de la venda d’actius ara. El Ministeri de Foment ha d’assumir que la dependència als seus interessos, ens lliga de mans i ens obliga a dur un ritme lent i inadequat que ens impedeix la competitivitat a nivell global i ens condemna a ser un aeroport regional de vols de baix cost.
Cada dia de retard en la cessió de l’Aeroport del Prat és un dia de retard en la sortida catalana de la crisi. Tenim la infraestructura, amb la flamant nova T1, tenim la companyia, Spanair, on la col·laboració público-privada ha estat decisiva. Ens manca la gestió. Actualment hi ha 4 companyies aèries, sòcies de Star Alliance, interessades a establir connexions directes entre Barcelona i grans ciutats com ara Sao Paolo, Chicago, Tòquio i Pekín. Si tinguéssim el poder de decisió, ens podríem convertir en el hub del sud d’Europa de la més gran aliança aèria del món.
Els seus recels són ara els nostres límits. Superar-los ens obre l’accés al futur. Som el primer govern de la Generalitat que ha construït un aeroport, el de Lleida-Alguaire, que s’inaugurarà a principis d’any i anirà acompanyat d’un entorn logístic i empresarial.
Qui pot posar en dubte que tenim la capacitat de saber volar alt i lluny?
