No aceptarem un mal acord
La societat catalana va patir una gran fatiga política amb tot el procés estatutari i, sobretot, amb el magre resultat final, comparant-lo amb l’ambició nacional del text del 30 de setembre. Dos anys després d’aquell episodi correm el risc de tornar a assistir a una repetició de la jugada, novament amb resultats decebedors. Ara, però, hi ha algunes diferències essencials amb aquell moment. D’una banda, l’Estatut tenia, probablement, una dimensió tan clarament política, de debat identitari, sobiranista, que va ser percebut, erròniament, en clau més “nacionalista” que no pas “nacional”, de manera que alguns sectors de la nostra societat no van sentir-se’n al·ludits, de manera directa. El finançament, però, és una altra cosa perquè afecta tothom. De llengua i de pàtria catalana en tenim uns quants, però de butxaca en tenim tots. I de ganes de viure millor, en millors condicions, més recursos, més prestacions, més serveis, més modernització en tots els àmbits, també.
D’altra banda, la publicació de les balances fiscals ha desmuntat la falsedat d’una Catalunya egoista, tancada en ella mateixa, insensible a les necessitats dels altres, per demostrar just el contrari. Deixant de banda Madrid (seu fiscal de les grans empreses, cosa que distorsiona l’aportació solidària real d’aquell territori), són Catalunya, les Balears i el País Valencià, precisament els que parlem tots la mateixa llengua comuna, els territoris que més esforç solidari fem amb els altres, fins al punt de no poder atendre adequadament les nostres necessitats. Curiosament, els governants dels territoris que més es queixen de la nostra suposada insolidaritat són aquells que més es beneficien del nostre esforç, fins al punt que són els que més recursos tenen, per exemple, per invertir en sanitat per habitant, amb unes xifres i unes prestacions que, ara i tant, nosaltres no podem ni somiar.
Avui tothom pot adonar-se de les dificultats enormes existents al si del govern espanyol, no ja per superar la inèrcia centralista de segles, sinó simplement per limitar-se a complir la llei, la seva llei, la llei orgànica de l’estat coneguda com a Estatut d’Autonomia de Catalunya. Si totes les lleis hi són per ser complertes, aquesta també. I és el govern espanyol qui primer ha de donar exemple, complint i fent complir una llei espanyola. Si no ho fes així, en aquest punt, quina autoritat moral tindria per exigir-nos als altres que la complíssim en altres punts d’aquesta llei o bé en d’altres?
No sembla gens fàcil arribar a un acord en les dates legals previstes. I, per Catalunya, un acord només pot voler dir un bon acord, en cap cas no inferior a allò previst a l’Estatut. És millor, doncs, no caure en el parany de la precipitació. És preferible no tancar cap acord si aquest és un mal acord. No podem acceptar una mala solució que ens hipotequi, novament, per molts anys, com la mala negociació estatutària de la transició ens va condemnar a un finançament de segona, comparats amb els territoris bascos. Andalusia i Extremadura van negar-se, en el passat immediat a acceptar un acord que consideraven insatisfactori i no se’ls va acabar el món. Nosaltres hem de fer el mateix, no acceptant res que no ens convingui i, alhora, continuar negociant fins aconseguir-ho.
A Catalunya, això ja ho veu i ho entén tothom. El Govern ha actuat amb fermesa i decisió en defensa dels nostres interessos. Per això hem de crear un espai de complicitat civil prou sòlid com perquè ningú –partits, sindicats, patronals, entitats, col·legis professionals, moviments, etc- no tingui la temptació de despenjar-se d’aquesta actitud unitària en defensa dels nostres interessos, de tots els catalans i catalanes, tant se val on van néixer, la llengua que parlen o les sigles que voten. Es donen les condicions perquè no tornem a badar i fem un gest constructiu i decidit de responsabilitat nacional, buscant també la sintonia amb aquells que pateixen també les mateixes insuficiències de recursos. Ho pensava ahir, després de reunir-me amb el conseller balear de la Presidència, a Barcelona, oficialitzant la seva entrada al Llull, i a la tarda veient compareixença conjunta, a Palma, del titular balear d’Economia amb el conseller Castells. Anem pel mateix camí i, per entendre’ns, no ens cal canviar de llengua. Parlem la nostra, que no és que sigui igual, sinó que és la mateixa. Serem capaços d’obrir els ulls i adonar-nos, finalment, del que passa?
