La força de les urnes
No hi ha res, en política, que pugui substituir la força simbòlica dels ciutadans dipositant el seu vot a les urnes. És un gest net, clar, impecable: el gest democràtic per excel·lència. Si es fa en un context festiu i s'acut a votar en família, diverses generacions, llavors surt encara més reforçada la dimensió simbòlica. Justament això és el que ha passat aquest diumenge a Arenys.
Entre tots potser hem exagerat les conseqüències reals de la consulta arenyenca, perquè, lògicament, ni el futur d'un país, ni la integritat territorial d'un estat, no es decideix en un sol municipi. Ni l’optimisme comprensible però potser excessiu dels uns, ni el dramatisme a la defensiva dels altres, no tenen gaire sentit.
De fet, des d'Arenys ens arriba un doble missatge. D'una banda, hi ha gent que creu que Espanya no accepta Catalunya tal com és i, per tant, opta per defensar-ne la independència quan se li ofereix l'oportunitat de manifestar-ho. De l'altra, que sigui una entitat particular qui organitzi la consulta ciutadana és un exponent també de les dificultats de moviment de tota la maquinària política de partits i institucions per actuar amb diligència.
Sóc tan conscient de l'enorme pes polític que tenen les imatges de ciutadans anant a votar que, precisament per això, ja fa dos anys que vaig proposar no una consulta ciutadana feta per particulars en un sol municipi, sinó un veritable referèndum nacional, sobre el futur de Catalunya, per al 2014, amb prou temps com per preparar-lo adequadament. Celebro que, finalment, algunes veus que llavors en van criticar la iniciativa, menystenint-la, ara s'hagin erigit en defensors acèrrims de les consultes, encara que siguin municipals. El temps acostuma a posar les coses al seu lloc.
