La fi de la demagògia

Són xifres que parlen per si soles i que desmunten tota la parafernàlia del nacionalisme espanyol d’un segle ençà, que sempre ha acusat Catalunya d’insolidària, garrepa i egoista. Els números oficials haurien de servir d’una vegada per totes per acabar amb la demagògia que sovint es fa sobre Catalunya: els catalans hem estat solidaris amb les diferents regions espanyoles, molt més que qualsevol altre territori espanyol ho ha estat mai amb nosaltres i també amb la resta de l’Estat. Però no hem rebut, a canvi, la inversió estatal necessària per desenvolupar-nos econòmicament i garantir el nostre benestar social. Tots els catalans i catalanes, pobres i rics, hagin nascut on hagin nascut, parlin la llengua que parlin, acaben rebent molt menys per habitant que els de la gran majoria de comunitats autònomes espanyoles.

El dèficit fiscal és de 2392 euros per habitant. En temps de crisi, i tenint en consideració que és el Govern de la Generalitat de Catalunya qui afronta la gran majoria de les despeses socials, el dèficit fiscal de Catalunya representa gairebé la meitat del pressupost total de la Generalitat (incloses les transferències als ajuntaments), i això vol dir ajuts a les famílies, als joves, tercera edat, habitatges de protecció social, metges, mestres, i moltes altres despeses socials. És l’hora de dir ben clar que part del superàvit de l’Estat s’ha finançat amb el dèficit de Catalunya, i ara la crisi econòmica ha de servir, precisament, per reforçar aquells que afronten la despesa social.

De les xifres n’hem d’extreure com a mínim dues conclusions clares de cara a la negociació del nou finançament:

1. L’Estat, que ha traspassat a les comunitats autònomes serveis tan costosos com el de Salut, no pot continuar controlant el 50% dels recursos de totes les administracions públiques com ha manifestat el Sr. Zapatero. Hi ha massa estat, l’estat s’ha d’aprimar, perquè amb competències exclusives traspassades, quin sentit té l’existència de determinats ministeris? Hem de recordar que estem fins i tot molt lluny de les propostes federalistes de fa uns anys que xifraven els recursos que havia de controlar l’Estat en un 30-35%.

2. Cal una solidaritat equitativa, que pensi en les persones, no pot ser que, desprès de la redistribució “solidària”, els catalans tinguem menys diners per habitant que aquells que han aportat menys. O és que ens posem menys malalts i portem menys fills a les escoles? És que els pobres de Catalunya –més nombrosos que els habitants d’alguna comunitat autònoma-, la gent necessitada, aquells que tan malament ho passen per arribar a final de mes, tenen menys drets que els altres ciutadans de l’estat, simplement perquè són catalans? Per què, doncs, no reben els recursos que els calen?


El dèficit fiscal de Catalunya és econòmicament insuportable i socialment injust i el nou model de finançament de Catalunya ha de corregir de forma molt substancial aquesta situació. Les balances fiscals que hem conegut aquests dies han de ser presents en tots els passos que facin els nostres negociadors. El model que fixa l’Estatut queda lluny del concert econòmic que alguns voldríem, però tot i així pot representar una millora per reduir el dèficit fiscal que el govern espanyol ha d’assumir perquè és una llei orgànica refrendada pel poble de Catalunya. No acceptarem per part del govern espanyol ni excuses conjunturals, com la crisi econòmica, ni interpretacions restrictives que ens neguin el que és legalment nostre. I des de Catalunya, hem de negociar fent pinya, amb la màxima unitat possible, evitant temptacions tacticistes o de regat curt partidista com va passar amb la frustrada i frustrant negociació de l’Estatut.