Ja n'hi ha prou!
Segueixo, de Quebec estant, tot l'espectacle decebedor en què s'ha convertit la preparació de la manifestació de dissabte. Com si no tinguéssim un poble prou desconcertat i fatigat, per tot el que ha de suportar aquest país, ara estem fent el ridícul més espantós, barallant-nos entre nosaltres. Des de Madrid es deuen fer un fart de riure, perquè un poble que és capaç de gastar les seves energies en les batusses domèstiques no acostuma a arribar mai enlloc. No deuen estar, doncs, gaire preocupats pel que pugui passar el 10 de juliol. Hem arribat a un punt en què estem perdent el món de vista i el molt que ens hi juguem com a poble, equivocant-nos d'adversari i oblidant què és el que ha motivat que sortim al carrer.
A risc de no ser del grat de ningú, no em puc estar de fer algunes consideracions i també propostes:
1 Crec que la pancarta que duguin els convocants de la marxa pacÍfica hauria de ser bilingüe català-anglès. Si es tracta que el món entengui què som i què volem, l'anglès hi és imprescindible. Ens manifestarem perquè ho sàpiguen els altres. Els que hi anirem ja sabem què anem a fer-hi.
2 És un joc de criatures entrar a discutir si els manifestants hem d'exhibir la bandera nacional oficial, la de tota la vida, o l'estelada. I encara en aquest cas, quina? La del triangle blau amb estel blanc? La del triangle groc amb l'estel vermell? Que cadascú porti la que vulgui i s'ha acabat el bròquil. Mentre anem badant, acabarà havent-hi més banderes espanyoles als balcons i a tot arreu pel mundial de futbol que no pas senyeres, tant se val de quina modalitat.
3 En el segle de la imatge, totes les "revolucions" o moviments col.lectius tenen un color. El blau és el de la defensa de l'Ebre i contra el transvasament, el taronja ha estat icona de canvi a Ucraïna. Si això nostre va de debò, si realment som al principi d'alguna cosa, si no és una passejada concorreguda pel centre de Barcelona i l'endemà tornem-hi que no ha estat res, com sempre, la revolta catalana necessita un color, el que sigui, per fer visible i identificar davant del món una actitud nacional amb voluntat de perdurabilitat.
4 Em sembla patètic que s'estigui discutint com i on ha d'anar a la manifestació el president de Catalunya. En qualsevol país del món els organitzadors d'una marxa cívica considerarien un veritable regal que el seu president acceptés de situar-s'hi al capdavant. I al seu costat les autoritats democràtiques, representants legítimes úniques del poble català. Algú pot aturar-se a valorar, sense sectarismes de partit o d'entitat, si existeix una força simbòlica més gran que les autoritats d'un país (presidents de la Generalitat i del Parlament, ex-presidents, membres del Govern, mesa del Parlament, Síndic de Greuges, Síndic de Comptes, etc), donant la cara davant del món, desfilant rere la icona històrica de la bandera nacional prohibida durants tants anys?
5 Els presidents, a tot arreu del món, van al davant de tot, no a segona fila, perquè són el símbol polític de la representació democràtica d'una nació. Tant costa d'entendre això i que és compatible que tota la manifestació ciutadana vagi amb el lema que ella ha escollit i que ningú no pot pretendre canviar, com ningú pot impedir que, uns metres per endavant, hi desfilin les autoritats i només les autoritats rere la bandera nacional que ens identifica com a país?
6 He mirat algunes fotos de capçaleres de manifestacions. Veig el president Companys al capdavant, amb autoritats, sense pancartes ni res. I una altra de finals dels 70, amb la capçalera amb la gent agafada pels braços, amb pancartes i banderes darrere, però no davant. I l'endemà del 23-F, la capçalera rere la bandera nacional i les pancartes darrere. En fi, em penso que m'explico...
7 Hem d'evitar que dissabte sigui un ball de bastons on uns hi vagin a escridassar les autoritats, les mateixes que l'endemà hauran de continuar governant i desplegant l'autogovern des de les institucions, i alguns d'aquests tinguin la temptació de passar comptes amb l'entitat convocant pels estira-i-arronsa permanents.
8 El poble català ha d'impedir que el tacticisme, la mirada curta i certes incapacitats de dirigents polítics i cívics, converteixi la manifestació en una segona victòria del Tribunal Constitucional. I serà així si ens barallem i escridassem entre nosaltres, en comptes d'anar junts en contra dels adversaris de Catalunya i de la democràcia.
9 Dissabte ha de ser una victòria popular, un èxit nacional, un triomf de la gent. No pot ser una flamarada passatgera, sinó l'inici d'un procés de transició cap a la sobirania. Ja és hora, doncs, que deixem de ser un poble reactiu, que només s'alça de la cadira quan la cosa ja passa de mida, per esdevenir una nació propositiva, que s'aplega al voltant d'un projecte nacional rigorós i programat en el temps.
10 Si demanem que el poble vagi unit, els partits són els primers que han de donar exemple i ser capaços de posar-se d'acord al voltant d'un text unitari que sigui l'expressió d'unes conviccions bàsiques compartides. O no hi ha marge de maniobra ni per a això? Com volem que a Madrid ens prenguin seriosament si no podem ni dir quatre coses en les quals tots estiguem d'acord?
En fi, deixem-nos de romanços, doncs, i tothom a la manifestació! Deixem de fer el ridícul i bon cop de falç! Dissabte, tothom al carrer per Catalunya i la llibertat!!!
