Horitzó Copenhaguen
11/12/2009
Catalunya ha de vetllar perquè la declaració final que surti de la Cimera, que aquests dies se celebra a Copenhaguen, reconegui el paper estratègic de governs, com ara el nostre, en el desenvolupament i organització de les polítiques d’adaptació i mitigació del canvi climàtic. Cada cop és més evident que els governs subestatals hem de reclamar el consens internacional cap a un post-kyoto més just i amb una participació activa per part d’un major nombre d’actors. Cal superar la praxis de la política poruga que es limita a gestionar l’estatus quo, sense un clar compromís ètic, i actuar amb la valentia política que requereix aquest canvi. Aquesta reunió mundial serà potser la darrera oportunitat per trobar els mecanismes que han de permetre dur a terme i articular les decisions que es pendran. No hi haurà una lluita efectiva per combatre el canvi climàtic sense superar recels, egoismes, afanys de lucre o raons d'estat. L'esforç que cal fer és tan gran que no es pot prescindir de res i de ningú.
La sostenibilitat ha deixat de ser un element col•lateral de les polítiques dels estats o de les empreses per esdevenir-ne un element integral. Si bé som conscients que en alguns aspectes, per qüestions competencials o de dinàmiques dels mercats mundials, no hi podem influir, Catalunya té capacitat d’incidència en aspectes tan importants com l’eficiència energètica, la gestió de l’aigua, el desenvolupament urbà,la política de mobilitat o el model turístic. Tenim clar quin és el marge de maniobra i no hi volem renunciar.
Es el moment d’ apostar per aquest model sostenibilista per necessitat, per consciència i per interès. Perquè necessitem superar la nostra dependència energètica, perquè som conscients del dany irreparable que implica un model contaminant d’elevada intensitat energètica com és el nostre, i perquè ens interessa desenvolupar una indústria ambiental com a sector emergent. La decisió és nostra. I la responsabilitat també.
Catalunya, un cop més, pot i vol erigir-se com a país capdavanter al front d’aquells que busquen alternatives davant problemes globals i locals. I ho vol fer defensant el reconeixement formal dels governs subestatals a Copenhaguen i assumint-ne el seu lideratge. Nacions Unides ens dóna la benvinguda i tant de bo Espanya entengui també que per salvar la humanitat d’un destí extrem cal aprendre a compartir o a delegar representativitat. El món ja no el fan només els estats. La lluita contra els efectes nocius de la activitat humana en els ecosistemes no pot ser vertical sinó transversal, ha de ser de tothom i per a tothom.
