Dos estudis, dues reflexions
Llegeixo dos estudis interessants presentats recentment. Un, el del Cercle d’Estudis Sobiranistes, que anuncia que ja som 2 milions els catalans del Principat que estem a favor de la independència. El sobiranisme creix en suport social, tot i que continua tenint encara, almenys, tres assignatures pendents: créixer entre aquells catalans que no tenen el català com a primera llengua, penetrar en les zones urbanes de més de 10 mil habitants i expressar aquest avenç social amb un creixement electoral identificable. El catalanisme, el patriotisme dels catalans i les catalanes, cada cop es va sobiranitzant més, però encara no s’han sobiranitzat una majoria suficient de catalans.
Per assolir aquest repte potser és interessant llegir el segon estudi, elaborat pel Centre d’Estudis de Temes Contemporanis, que analitza les claus que permeten els partits polítics tenir èxit, a partir d’exemples tant diversos com el Partit Democràta nordamericà, l’Scotish National Party o el PSOE. Realitats diverses però conclusions comunes. Una primera: no són partits d’èxit ni aquells que fan un pragmatisme sense horitzó, ni aquells que només tenen horitzó però són incapaços de gestionar la quotidianitat. La gent, doncs, vol que li resolguin els problemes, no avala aventures i fa confiança a qui li inspira seguretat, encara que no s’hi senti plenament representada. I la segona: quan no hi ha un veritable debat d’idees més val no fer conèixer les tensions internes d’un partit, perquè l’electorat el castiga. Però si el debat és d’idees, fins i tot amb canvis visibles de plantejament o de rumb, i aquest debat és públic i obert, acostuma a tenir beneficis electorals, perquè es premia la gent valenta. Claríssim...
