Dignitat i respecte
Ja fa gairebé quatre anys que l’Estatut és al TC i dos anys que alguns magistrats estan en situació d’interinitat per finalització del seu mandat. I també fa gairebé cinc mesos de l’editorial en defensa de l’Estatut de dotze capçaleres catalanes, de posicionaments ideològics diversos, en una resposta nacional i democràtica del què pensa la societat catalana.
Una demostració de consciència cívica que en el seu moment ja vaig dir que calia entendre com una crida: que, si Espanya, no escolta, a ningú li pot estranyar que hi hagi gent que no es quedi en el primer vers de l’Oda de Joan Maragall, i vagi directament a l’últim, “Adéu Espanya”. Aquell gest unitari ens va retornar aquell estat d’ànim d’orgull nacional i autoestima de l’Estatut del 30 de setembre.
Però Espanya no escolta. Ni tan sols respon. Davant la diversitat, davant del caràcter nacional de Catalunya, davant del fet d’acceptar el poble de Catalunya com a subjecte vàlid, com a interlocutor per dissenyar el model d’estat, el TC es bloqueja, el TC més polititzat de la història de la democràcia espanyola es tanca en el no. Espanya no només no respecta allò que lliure i democràticament ha decidit el poble de Catalunya, sinó que ni tan sols es digna a respondre.
Un mínim respecte a Catalunya hauria d’obrir els ulls a molta gent i fer-los veure que el millor que podria passar és que aquest Tribunal Constitucional ja no es pronunciés sobre l’Estatut.
