De por, mosques i canonades

L’estratègia del desprestigi té moltes avantguardes que operen amb l’ objectiu de provocar el dubte i fins i tot l’espant. Conformen un paisatge homogeni que aniria des del popular “compte que prendrem mal” , fins al més elaborat “això no és constitucional” , a propòsit de qualsevol iniciativa ciutadana que plantegi a les persones una qüestió tan simple com ara: “Està d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?”

Una entitat particular, a Arenys de Munt, convoca la gent a un exercici democràtic que conviu amb una realitat econòmica adversa i socialment difícil, perquè aquesta iniciativa popular no ens distreu del present immediat, sinó que el fa més viu, més ric i més sòlid. Opinar sobre si vols decidir tu, a casa teva, o que decideixin els altres, sobre els teus interessos, és ben legítim, per més que, de forma immediata, no resolgui cap dels problemes de la nostra quotidianitat.

Una consulta popular que neix en temps de desconcert. I també de crítica a la política i a la seva capacitat de lideratge per gestionar el present i imaginar escenaris nous de futur. Una pregunta col·lectiva que pot ajudar a capgirar aquesta tendència a la crítica i al desànim i que pot funcionar com a espurna per accelerar un procés nacional i, alhora, establir una nova relació entre la iniciativa popular i el lideratge polític i social. L’autodeterminació, dret d’un poble a opinar democràticament sobre el seu estatus polític, és patrimoni de la tradició democràtica catalana, al llarg de la història. I es troba ben lluny de l’essència malaltissament obsessionada amb la integritat territorial de l’estat, com a valor suprem, pròpia de la cultura política espanyola.

Cal recordar que la por ha estat a Occident el combustible que ha alimentat tota mena d’injustícies. No una por justificable, racional, sinó una de més mesquina: la por a perdre el poder. La por a perdre una consulta popular, un estatus jurídic, uns privilegis injustos. O la por a perdre una suposada unitat territorial. El fet clau no és la consulta d’Arenys de Munt, ni el contingut de la pregunta que es fa, ni si és o no legal de fer-ho: la qüestió cabdal és perdre la por. La por a permetre un dret democràtic. La por a exercir-lo per decidir.

El futur de Catalunya no depèn d’Arenys de Munt, del que pensi alguna gent, ni del que hi pugui fer una entitat privada, ni tan sols de l’ajuntament. És una modesta gota en un oceà. Per això la desproporció de la reacció espanyola ens hauria de fer pensar que, ben mirat, ni ells són tan forts com volen aparentar, ni nosaltres tan febles. Tan insegurs estan de la seva capacitat per mantenir la integritat territorial, per la via de la convicció i l’atractiu que pot representar Espanya per als catalans, que han de recórrer a tota aquesta ridícula exhibició de poder? No els fa por la pregunta. Els fa por la resposta. Matar mosques a canonades no ha estat mai una solució intel·ligent.