Contra la crisi, internacionalització

Incrementar i reforçar l’acció exterior de la Generalitat està tenint ja i continuarà tenint en el futur conseqüències positives per als catalans i les catalanes. Quan l’any 1987, de la mà del president Jordi Pujol, el govern català va obrir la seva primera oficina a l’exterior, el grau d’obertura de l’economia catalana era del 40%. Vint anys després, el 2007, ja és del 70,8% i entre el 1993 i el 2007 la inversió estrangera directa a Catalunya s’ha quasi doblat. No és només un èxit dels successius governs de la Generalitat, però les oficines a l’exterior hi ha contribuït de forma decisiva.

Internacionalitzar Catalunya permet obrir nous mercats als nostres empresaris, atraure inversions, promoure el turisme, difondre la nostra cultura i els nostres artistes. Però això s’ha de fer de forma estructurada i per aquest motiu la Generalitat ha decidit obrir delegacions en punts estratègics del món (Londres, Berlín, París, Nova York, Buenos Aires,..), per impulsar de forma coordinada aquesta projecció exterior, millorant l’eficiència i reduint els costos que suposava tenir fins a quatre o cinc oficines diferents de diversos organismes del govern en una mateixa ciutat.

Naturalment, com tota actuació governamental, l’obertura de les delegacions ha despertat algunes crítiques, sobretot referides al seu cost, tot i que només representen el 0,0059% del pressupost de la Generalitat. Algunes crítiques, les provinents de l’espanyolisme, són coherents ideològicament, com les que exposava en aquest diari el senyor Francesc de Carreras, impulsor de Ciutadans, partit que a les últimes eleccions al Parlament va obtenir el 3% dels vots. A l’espanyolisme li molesta que Catalunya tingui política exterior, i fins i tot política interior.

Les crítiques que rep ara la creació de les delegacions de la Generalitat a l’exterior són les mateixes que va rebre al seu moment TV3 o la creació d’un model de policia pròpia, com són els Mossos d’Esquadra. Des de l’espanyolisme mai s’ha assumit l’existència de l’autogovern de Catalunya i mai s’assumirà. Tot el que sigui la creació d’una estructura d’autogovern pròpia serà vista com innecessària i criticada per ser una despesa estalviable. Des d’aquest sector en canvi, no es qüestiona mai que l’Estat mantingui ministeris, les competències dels quals han estat ja traspassades en part o íntegrament a les comunitats autònomes, com són el de Cultura, el d’Habitatge o el d’Igualtat.

Però les crítiques que sorprenen més són les que vénen del catalanisme d'oposició a la Generalitat. Aquestes només s’entenen des de la inquietud o fins i tot l’enveja que pot generar a les files de la federació conservadora el fet de veure que l’actual govern fa en política exterior el que ells no van aconseguir fer en dues dècades. Es fa difícil d’entendre que una formació catalanista, que fa tímids intents de festeig amb el sobiranisme, critiqui els costos d’obertura de les delegacions de la Generalitat a l’exterior, quan amb l’estalvi que ha suposat el tancament de la Maison de la Catalogne oberta a París quan governava CiU (367.784 euros anuals) es pot pagar el lloguer de les quatre noves delegacions obertes aquesta legislatura: Londres, París, Berlin i Nova York. I és que falta sentit d’estat. L’absència d’una visió nacional estratègica i el provincianisme encara pesen massa en la política catalana.

(Article publicat a La Vanguardia el 28/1/2009)