Comptes clars

Ara que ja han passat les eleccions europees i encarem la recta final de la negociació del finançament, potser és un bon moment per veure exactament d’on venim, on som i quines responsabilitats té cadascú en la qüestió del finançament. Perquè la negociació del nou model parteix d’uns límits, que són els que fixa l’Estatut vigent, i d’un precedent, que és el sistema de finançament actual, pactat per CiU i el PP l’any 2002.

Parlem primer de l’Estatut actual. El pacte Mas-Zapatero va significar la supressió de tots aquells aspectes que acostaven el sistema de finançament al model de concert econòmic. En primer lloc, es va suprimir el sistema pel qual la Generalitat recaptava primer tots els impostos i després satisfeia les aportacions que calia fer a l’Estat (arts 209 i 210, EAC 30 de setembre). En segon lloc, es va eliminar la disposició addicional vuitena que obligava a equiparar, en 15 anys, els resultats del nostre sistema de finançament amb els obtinguts aplicant el sistema de concert. En tercer lloc, també va desaparèixer la disposició addicional setena que obligava que l’aplicació del nou model permetés avançar, progressivament, en la reducció del dèficit fiscal. I finalment, també va desaparèixer qualsevol referència explícita a la bilateralitat (art.202, EAC 30 de setembre). La llarga nit del 21 de gener del 2006 a la Moncloa va servir per liquidar la possibilitat que Catalunya es doti d’un sistema de finançament equivalent al concert, dins l’actual marc estatutari. I això és bo recordar-ho, sobretot quan aquests propers dies sentim algun dirigent de CiU parlar de concert econòmic, amb una impunitat total.

A més dels límits legals, també és bo conèixer els resultats de l’acord de finançament que CIU i PP van signar el 2002. Any rere any, el volum de recursos que ha rebut Catalunya s’ha anat allunyant progressivament de la mitjana espanyola. El model, que va significar el cafè per a tothom, en la mesura que es van traspassar a totes les CCAA les competències en Sanitat, ha estat creixentment perjudicial per a Catalunya: si l’any 2002 Catalunya rebia 338 milions d’euros menys que la mitjana espanyola, el 2006 aquesta xifra ja arribava a 907 milions. Es diu ràpid: en només cinc anys hem triplicat la hipoteca, cosa que significa que el fet dierencial d’estar rebent uns recursos del model de finançament, per sota la mitjana espanyola, ha costat a Catalunya, en aquests cinc anys, la broma de 2.800 milions d’euros.

Avui per avui, tothom sap que aquell nou model de finançament no ha significat una millora substancial del volum de recursos que ha rebut Catalunya. I, encara menys, que hagi aconseguit reduir el dèficit fiscal, que ja s’acosta al 10% del PIB. Les darreres xifres de creixement econòmic per CCAA pel 2008 mostraven que a Catalunya el PIB va créixer un 0,7%, força per sota de la mitjana espanyola, que ho va fer a l’1,2%, i molt més allunyada d’Euskadi o Navarra que ho van fer al 2%.

Amb aquests límits legals, i aquests precedents, la negociació del nou model de finançament és extremadament complexa, amb la dificultat afegida per la Generalitat que topa amb la gasiveria d’un govern espanyol que, fins ara, no demostra la voluntat de complir l’Estatut retallat. La Generalitat ja ha dit tres vegades que no a tres propostes insuficients per part de l’executiu de José Luís Rodríguez Zapatero. I ho pot tornar a fer una quarta vegada, i les que calguin, però la negociació no pot ser eterna. Si finalment no hi ha acord pels reiterats incompliments del govern espanyol, Catalunya estarà políticament i moralment legitimada per plantejar obertament la necessitat de dotar-se d’un model equivalent al del concert econòmic. I caldrà fer-ho des de la unitat de totes les forces polítiques catalanes. Però quan arribi aquest moment, alguns tindrem més autoritat moral que altres.