Actuar amb discreció
És evident que el Govern de Catalunya no té competències directes ni en matèria de lluita contra el crim internacional, ni en prestació de serveis diplomàtics com per negociar i resoldre un segrest com el que encara afecta dos cooperants catalans. Tanmateix, allà on hi hagi un ciutadà o ciutadana de Catalunya, víctima de catàstrofes naturals o d’actuacions criminals organitzades, allà, d’una manera o d’una altra, hi serà el Govern de la Generalitat de Catalunya.
Aquests últims dies ho hem pogut constatar per duplicat. La gestió silenciosa, les trucades discretes, les pressions del Govern de Catalunya han estat claus per assolir una ràpida repatriació de conciutadans afectats pel terratrèmol i posterior tsunami de Xile. I la preocupació, prudència, discreció i silenci, així com el recolzament a les autoritats espanyoles també han estat la manera del Govern català de contribuir a la resolució feliç del segrest d’Alícia Gámez.
En aquestes circumstàncies humanament tan sensibles, cal reivindicar el sentit més noble de la política, el de prestar servei als ciutadans sense competir per la glòria d’una fotografia. És absolutament innecessari, intranscendent i banal un debat sobre protagonismes, sobretot si aquest debat pot portar els responsables polítics a fer passos en fals en les futures negociacions per l’alliberament dels altres dos cooperants.
Per això, ni ahir ni avui, no és el moment d’atribuir mèrits sinó el moment de manifestar, en nom del poble de Catalunya, l’alegria i la satisfacció de tornar a tenir l’Alícia a casa. Encara en falten dos.
