Del Quebec estant...
Parlo a la comunitat catalana al Quebec i a una bona colla d’empresaris de les biotecnologies i de les TIC que hi han vingut per atraure inversions d’alt valor afegit. Els parlo de la identitat oberta de Catalunya i els recordo que només tiren endavant aquells països que tenen voluntat d’anar-hi, però sobretot aquells que lliguen la idea de país a un horitzó i estratègia d’excel·lència, de qualitat, de benestar, de solidaritat, de llibertat, de democràcia.
Però també constato de nou que, malgrat l’estat actual del Quebec no és probablement l’estadi final que molts dels seus ciutadans voldrien, comparteixen un Estat federal que reconeix des del seu parlament central que el Quebec és una Nació, que es pot donar la veu al poble per la via del referèndum amb absoluta normalitat democràtica, i que el seu Tribunal Constitucional constata que la resposta adequada a la voluntat del poble expressada a les urnes és una negociació política i no una declaració d’inconstitucionalitat, perquè les constitucions es sustenten en el respecte a la democràcia. Catalunya és com el Quebec, però Espanya no és, ni ha estat ni vol ser com el Canadà.
Malgrat la distància capten l’emoció del moment i la gravetat de l’hora, i és per això que els insto també a trobar la manera de manifestar-se el 10 de juliol, encara que sigui virtualment a través de les xarxes socials, per Catalunya, la democràcia i la dignitat, perquè tothom sàpiga que Catalunya no renuncia, no dimiteix, que no fa cap pas enrere. Perquè des del Quebec estant, encara és més evident que els demòcrates catalans només podem creure en una sola sobirania i en una sola legitimitat, que és aquella que resideix en el poble, ja que abans que un tribunal o una llei hi ha la democràcia.
Els alerto que aquests moments difícils que vivim només seran superables si som capaços d’actuar amb unitat, generositat, responsabilitat, patriotisme, visió serena i lideratges sòlids i responsables, acabant amb les improvisacions permanents i la visió provinciana de ser només un país reactiu.
Veient la il·lusió als seus ulls m’arriba de molt lluny, molt fora de lloc, molt dissonant, molt desafinada, la polèmica de quin encapçalament ha de tenir la manifestació. Ni els catalans del Quebec ni els de Catalunya, ara no hem de pensar ni en el TC, ni en els partits, siguin al govern o a l’oposició, ni en eleccions ni en líders ni en dirigents. Hem de pensar només en el país, hem de tenir la consciència que som corresponsables de Catalunya i el seu futur, que ara és l’hora.
El meu lloc a la manifestació, més que darrera d’un determinat lema en el qual crec, és al costat del poble. Més que quina pancarta duem al davant, ens ha de preocupar tenir el país al costat, empenyent per continuar avançant. Només si tots hi anem, amb pancarta o sense, amb bandera o sense, amb el cor i amb el cap, serà possible un altre futur per a Catalunya. Amb el poble, tot, sense el poble, res.
